domingo, 15 de enero de 2012

RETALLADES I DESTRALADES



Com que no sóc polític professional, encara crec que quan una persona s’enfronta al veredicte del poble ha de mantenir la seua paraula. Això em van ensenyar a casa, no canviar una promesa feta. És clar que amb l’educació noucentista que alguns hem rebut necessitem un bany de postmodernitat, d’aquell individualisme postmodern que ja havia inventat D. Luis de Góngora quan deia allò de “hablen otros del gobierno, del mundo y sus monarquías, mientran gobiernan mis días (...) y ríase la gente”.
Doncs això, mentre la gent no s’ha preocupat de la política ni dels polítics (principalment de l’assalt als fons públics de determinats polítics) hi ha hagut una nova classe social, els aprofitats o
aprofitosos, que veient vindre la conjuntura favorable han armat una destrossa i saqueig de la qual ara en paguem les conseqüències. Com per a fugir volant, si l’aeroport d’ací del costat ens oferira alguna possibilitat d’enlairar-nos.
Em tem que no, que l’única cosa que ens permet pujar-nos a algun lloc és el “mamotreto”, autèntica icona de l’estulticia del castellonerio patriobajero, que un dels aprofitats ha sabut vendre al seu mecenes provincial, un presumpte delinqüent que apunta a la seua fi seguint la línia D’Al Cappone, pillat per no pagar imposts.
En fi, que en això va Mariano, el nouvingut al govern, i el seu amic Fabra (el que sembla honest) i ens endinyen per la reraguarda un paquet de restriccions econòmiques als funcionaris. Clar
està, lluny es queden de la retallada els Pepetys de torn que assessoren el "no res", el designats pel dit d’algú a ocupar presidències d’empreses públiques i a organitzar ciutats de les llengües que deuen de ser del fum que van soltar les de la Bíblia.
Conseqüència pràctica de la lliçó: si D. Mariano i la Soraya (en català s’escriu amb article, ep!) ens van dir que els imposts no es tocaven, i ara els toquen; si ens van dir que pujar imposts volia
dir menys llocs de treball, potser tindran raó perquè un servidor ha decidit estalviar de valent en les següents coses:
1- No em compraré el televisor extraplà que m’havia promés per a reis. El senyor de
la botiga es queda sense benefici, la multinacional que hi ha al darrere també. 700 que
estalviem.
2- Com que tinc poca cosa que robar, tancaré el tracte amb l’empresa de les alarmes.
200 més al pap. Perdone, senyor Batalla, que vosté també ho passa malament pel
que es veu.
3- Els meus xiquets, no cal que vegen tanta tele, que va mal per a la vista. 58
mensuals del Plus. Total, si part anirien a parar a Martín Villa i a POlanco...
4- Com que no tinc por als robatoris, ni als accidents (desgràcies ja n’hem passat
tots) tampoc necessite assegurança de la casa (300)
5- Els del gas, cobraran menys perquè la calefacció només es posa en marxa a la nit.
La resta del dia, ben abrigats (?)
6- A Telefònica ja la vaig enviar a pastar. Ara potser envie els dels mòbils i els de
l’ADSL
7- Els caps de setmana, al preu que va el gasoil, preferesc passejar amb bicicleta, no
eixir a cap lloc. Ho sent pels de BPoil i algun restaurant que es queda sense quatre clients
8- Els mitjons, calçotets i roba vella, bé podran aguantar una mica més o una
repuntadeta de tant en tant.
9- El cotxe al taller, per què? Si el gastarem només l’imprescindible. Ja veurem si
per passar la ITV necessita rodes noves. En aquest cas, no la passaré i el
deixaré al garatge de casa. Total, les empreses d'ITV també les van concedir en èpoques zaplanistes d'aquelles maneres. Aniré a treballar amb bicicleta. Un estalvi de 50
euros mensuals aproximadament.
10-
Finalment, la compra. He descobert que tinc un parell d’hortets heretats, potser serà hora de tornar a cert règim autàrquic. Allò de menjar la “fruita del temps” que practicaven
els nostres avis savis. Ja no caldrà demanar pomes de Nova Zelanda ni de Xile.
Tot plegat, crec que podré estalviar uns centenars d’euros mensuals, gairebé la quantitat
equivalent a allò que m’han retallat. La diferència és que del meu treball ja no s’aprofitaran un seguit d’empresaris, tot i que potser tinguen treballadors al seu càrrec. Això és el que diferència bàsicament els "empresaris" dels "empresaris" a l'estil Urdangarin, fauna que s'ha prodigat molt en aquesta selva neoliberal on tot val.
El pitjor del cas, que una colla de polítics nefasts, panxacontents, aprofitosos i poc
preparats seguiran fotent-se les “tallades”, com sempre ha passat.
Lliçó per al dia de hui: A pagar-ho, pebrereta.
PD: la foto està retallada perquè no es pot veure qui hi ha al darrere. Només una pista: porta bigoti.