professors

Es lamentava l'altre dia un vell de com és de dura la vida del polític, que ni dorm, ni menja, sempre va just de calès. Davant d'aital suma de desgràcies em vaig consolar pensant que potser tenia raó, que aquells que s'aixequen amb un coet al cul, que fan mans i mànegues per aguantar quaranta individus que els ignoren (en els millors dels casos) o que els insulten (en un cas normal) són uns privilegiats.

Ja ho deia la meua àvia: estudia molt, si vols ser un senyoret. Clar, això era quan a la gent amb una cultura mínima se'ls admirava, se'ls respectava i se'ls tractava de Don. En els temps que corren, amb la victòria de la cultura dels diners, dels guanys fàcils, dels "pelotazos" a l'estil Agag, és més d'admirar com es guanya la vida Belén Esteban o la senyora Aguirre, posem per cas.

La veritat, quan un ha treballat en un institut i ha passat per les aules/gàbies d'ensinistrament de cadells, li queden dos regusts: el de reconèixer-se en alguns dels seus deixebles o el de mirar de biaix als nombrossíssims productes del nostre fracàs escolar. I passa moltes vegades, per exemple quan vas a un restaurant i et trobes l'antic alumne que se te'n fotia a la cara dir-te: "desitjarà alguna cosa més, cavaller?". Quina manera més ràpida d'aprendre educació!

Segur que si pogués em donaria una puntada de peu; però ha d'aguantar perquè té un maître que amb moltes probabilitats l'està observant i no tolera un gest maleducat, malgrat un jornal de 800 €. mensuals.

Llavors un es pregunta si això del darwinisme social serà bo o dolent, si paga la pena que aquesta "carn de canó" perda el temps anant a les aules d'un institut o, si fóra el cas, no seria millor que aprenguera a parar taules i atendre el públic amb una dignitat professional que li procurara uns guanys més alts que els actuals.

Clar, posats a dignificar les professions, també ens comparem amb la resta d'Europa. Mireu Finlàndia. ÉS clar que les dotacions econòmiques per als col·legis dels país nòrdic no són les mateixes que les d'ací, ni de bon tros. A no ser que pensem en l'ensenyament privadíssim que, per cert, no té cap garantia de qualitat a casa nostra. Raons? Què prefereixen els millors alumnes de les universitats, treballar en la pública o en la privada? Per què? Per diners? Per estabilitat? Si pensem que els millors alumnes trien ensenyar en la pública, podem pensar en una qüestió evident: la privada no pot triar lliurement els seus recursos humans, és la segona o la tercera en elegir.

I si parlem de la clientela, ens plantegem fins a quin punt ser fill de tal o qual significa ser més intel·ligent. Només hi ha una cosa certa: a la concertada i a la privada no hi ha immigrants pobres. Ai, potser això és la clau de la qüestió. Hi ha pares que prefereixen que els seus fills no es barregen amb segons qui.

Jo també preferesc que els meus fills no es barregen amb segons quins pares i quines mares.

Santa Consti

Semblava un bé sagrat inamovible, intocable immaculat (coses d’influència del veïnat) i de difícil readaptació. La Santa Constitució Espanyola havia estat “atada y bien atada” perquè no es produïren canvis en la també Sacrosanta integritat pàtria. Però ara va i ens trobem, amb l’esmorzar del divendres, que totes aquelles coses tan sagrades i intocables es podien canviar amb una sessió, després del café amb “xurros” de casticitat inqüestionable.
Resulta grotesc que aquells que més s’han omplert la boca els darrers anys de constitucionalitat i constitucionalisme, que van optar per no votar a favor de la del 78 perquè la ferum de les nacionalitats no els havia agradat, cosa ideològicament coherent amb un partit postfranquista com era Alianza Popular, ara vinguen i canvien el marc legal espanyol amb dues pinzellades.
S’ha demostrat que, amb el vist-i-plau t’un tal Mariano, es pot canviar la sagrada norma espanyola. És tot un descans per a les ànimes turmentades que pensàvem que mai es podria reprendre el diàleg sobre el model plurinacional de l’estat. Això, al nostre entendre, obre la veda del diàleg –que no vol dir canviar de hui per a demà.
I anant més enllà, caldria veure com s’oposa l’Espanya constitucionalista a determinats desitjos perifèrics si, en un futur, els pobles basc i català clamen a l’uníson i amb majories abassegadores pel seu dret a decidir. Com s’oposaria la resta de l’Estat? Es trencaria Espanya governés qui governés? Sembla que les proclames derivarien ràpidament exigint intervencions. DE ben segur que la caverna (o Central Lletera Madrilenya, per dir-ho suau i guardiolísticament) clamarien per la intervenció militar “en las provincias vascongadas”, com diria un neo-fatxa. Això també seria constitucional. Ara bé, no sabem si racional.
Tot i que se’ns havia venut la impossibilitat de canvis, queda una convicció. La Constitució Espanyola és reformable, canviable, subvertible i soluble sempre que se li antoixe al Mariano de torn, amb l’aquiescència de les forces estatalistes que volen preservar els seus graners de vot.
Posats a elegir, diré que preferesc les gràcies de Mariano el Sobrio, conegut personatge que ens alegrava els dies i que no reparteix tanta crispació i mala llet com l’altre Mariano, el que ens anuncia que l’any vinent els professors treballaran més, cobraran menys, rebran més plantufades dels alumnes i s’estaran calladets o preferiran anar a collir perquè la relació esforç-sou els compensa més, els metges no faran gaire guàrdies perquè tancaran ambulatoris amb l’excusa de l’estalvi (l’augment de la mortandat regula el creixement) i que els bancs continuaran quedant-se amb la llar dels pobres, tindrem AVES i suprimirem rodalies, mentre continuem veient la Fórmula 1 a València, els edificis de l’America’s Cup buits o rellogats, la justícia més embussada que mai, i les universitats fetes un solar on campen els futurs aturats.
Llavors, mentre continuen entrant-nos-la doblada, crideu tots junts: Viva España!