sábado, 27 de agosto de 2011

...

La mort sempre és una visitant inoportuna. Descarregant una destralada a l’eixida d’un giravolt en forma de cotxe estavellat amassega els cossos i deixa una petja de destrucció indeleble. Els qui en fugen porten per sempre la marca d’un moment terrorífic sobre la pell, en forma d’os trencat que recorda dolorosament els canvis en l’oratge, fins i tot amb coixeres manifestes o amputacions de membres esfereïdores.
Però també hi ha la malaltia; allò que en diuen “mort natural”. Quan es presenta a deshores, en una edat poc convenient, la tragèdia esperada colpeja insistentment i diària qui envolta el malalt. Han estat mesos de fer-se a la idea, nits d’escoltar laments, de sobresalts esgarrifadors pensant que érem a les darreries d’una vida. I tot anava allargant-se com una angoixa inútil i un patiment que, en perllongar-se, semblava dissoldre la seua intensitat en el temps. Un cos inert, un lament permanent, la morfina apaivagadora de les puntades més ferèstegues, i un patiment callat, mut, canviat pels somriures consoladors, esperava el darrer moment amb un grau de resignació dissimulat.
La serenitat davant del moment, la certesa del descans etern, donen pas al punt tràgic en què contemplem que aquesta santa bagassa ha tornat per instal•lar-se en la carn de l’ésser estimat. No és d’estranyar que alguns busquen consol en la idea d’una altra vida. Els entenc perfectament. Dilluns, al cementiri, els ossos dels meus avis sonaven amb un cloc cloc tètric mentre els dipositaven al costat del cos excessivament jove de la meua germana. Descanse en pau.

No hay comentarios: