Excremental, benvolgut Watson. Així es podria qualificar la gestió ètica que del seu grup de comunicació ha fet el senyor Murdoch. La utilització de mètodes il·legítims a la caça de la notícia dóna molt que pensar. Per exemple, si la màxima del “tot val” és aplicable al terreny de la comunicació en trasllat d’un mal entés sentit de la política.
NO debades, alguns dels grups de comunicació “nacionals” han fet ostentació d’operacions molt semblants per a aconseguir vendre periòdics. Posem un exemple: el cas dels atemptats del 11-M a Atocha i el foment de la teoria de la conspiració. Allò va estar conduït per un interés polític i per una informació estreta a través de “propines” a un delinqüent que va acabar dient que mentre els senyors d’un periòdic li donaren pinso, ell continuaria llargant allò que li semblava.
Elemental, com veiem. Si algú vol mantenir una teoria i retroalimentar-la a través dels mitjans de comunicació pot fer el mateix: buscar un delinqüent i demanar-li, a canvi d’una substanciosa quantitat, que testimonie contra tal o tal altra persona. Això, quan ho fa algú que ens cau bé, es diu “periodisme d’investigació”; quan ho fa l’adversari “filtració interessada”. Així s’han qualificat algunes pàgines de sumaris recents que no han agradat ni als “amiguitos del alma” valencians ni als polítics afalagats pels regals del bigoti.
És clar, l’excrecència que molesta sempre és la de l’altre. Si no, que li pregunten a un altre bigoti il·lustrat –el més curt— de la nostra història recent, l’inefable José María Aznar (o era Ansar?), quan posava la X del GAL ben amunt i, en funció d’això, repetia com un lloro “váyase, señor González”.
Aquell lloro, anys a venir, s’integraria en la maquinària poc ètica d’un grup de comunicació com el del senyor Murdoch. La seua afecció al contacte amb el fem i l’habilitat per engegar el ventilador l’han fet guanyar-se fama d’eficaç en la distribució de femta pel camp internacional. No debades va celebrar una boda ben sonada a “L’Escorial”. Al capdavall, entre Aznar i la seua gent sempre hi ha hagut una tendència innata cap al maneig de les escorrialles. Si no, que ho pregunten per la part d’Alacant, on el tractament dels residus ha estat una mamella ben munyida pels regidors de la cosa pública local.
Vist i vist, no hi ha gaire diferència en l’administració de la merda (deixem ja l’eufemisme per a millor ocasió), siga ètica o real, perquè la dreta sempre en sap treure partit.
NO debades, alguns dels grups de comunicació “nacionals” han fet ostentació d’operacions molt semblants per a aconseguir vendre periòdics. Posem un exemple: el cas dels atemptats del 11-M a Atocha i el foment de la teoria de la conspiració. Allò va estar conduït per un interés polític i per una informació estreta a través de “propines” a un delinqüent que va acabar dient que mentre els senyors d’un periòdic li donaren pinso, ell continuaria llargant allò que li semblava.Elemental, com veiem. Si algú vol mantenir una teoria i retroalimentar-la a través dels mitjans de comunicació pot fer el mateix: buscar un delinqüent i demanar-li, a canvi d’una substanciosa quantitat, que testimonie contra tal o tal altra persona. Això, quan ho fa algú que ens cau bé, es diu “periodisme d’investigació”; quan ho fa l’adversari “filtració interessada”. Així s’han qualificat algunes pàgines de sumaris recents que no han agradat ni als “amiguitos del alma” valencians ni als polítics afalagats pels regals del bigoti.
És clar, l’excrecència que molesta sempre és la de l’altre. Si no, que li pregunten a un altre bigoti il·lustrat –el més curt— de la nostra història recent, l’inefable José María Aznar (o era Ansar?), quan posava la X del GAL ben amunt i, en funció d’això, repetia com un lloro “váyase, señor González”.
Aquell lloro, anys a venir, s’integraria en la maquinària poc ètica d’un grup de comunicació com el del senyor Murdoch. La seua afecció al contacte amb el fem i l’habilitat per engegar el ventilador l’han fet guanyar-se fama d’eficaç en la distribució de femta pel camp internacional. No debades va celebrar una boda ben sonada a “L’Escorial”. Al capdavall, entre Aznar i la seua gent sempre hi ha hagut una tendència innata cap al maneig de les escorrialles. Si no, que ho pregunten per la part d’Alacant, on el tractament dels residus ha estat una mamella ben munyida pels regidors de la cosa pública local.
Vist i vist, no hi ha gaire diferència en l’administració de la merda (deixem ja l’eufemisme per a millor ocasió), siga ètica o real, perquè la dreta sempre en sap treure partit.
No hay comentarios:
Publicar un comentario