SALVATGES

Els boscs són, com diria Pero Grullo, l’ànima de la natura i el patrimoni més estimat que tenen els ciutadans d’un país. Quan cremen ens veiem envoltats de tristor, d’una tristor ancestral que arrela en l’ànima dels antics caçadors, dels actuals passejadors, dels boletaires, de la gent que vol
respirar olor de pi, flaire de timó i de romaní. Quan cremen, sempre hi ha alguna suspicàcia sobre les causes: intencionat, no intencionat? Si “A”, qui i per què?
Els boscs són reserva per als animals. Ells fan i desfan dins del seu hàbitat intentant imposar l’equilibri que les espècies necessiten per subsistir. Però, ai las!, quan els arbres cremen, els animals escampen el poll o, simplement, moren víctima del fum i de les flames. No és que un tinga debilitat pel cant dels ocells, ni pels senglars tan sols, sinó que creu fermament en la necessitat de preservar l’espai natural de la mort. La mort de la natura és el pas definitiu cap a l’extinció de la raça més animal: l’home.
Comptat i debatut, quan la nostra Generalitat, que no “genialitat”, ens llença als morros una proposta tan salvatge com la que he escoltat aquests dies, només em queden ganes d’emigrar a una ermita perduda el més lluny possible d’aquest fastiguejat País Valencià. Resulta que ara es podrà construir en territori cremat. La gent de Benicàssim ja està fent càlculs de com es cotitzarà el metre quadrat del Desert de les Palmes, posem per cas; la muntanya d’Alcoi podria convertir-se en un paratge singular cimentat amb vistes sobre la comarca; i els Ports, quina bella estampa tindre un xalet amb perspectives sobre la immensitat de carrasques i de pins...
Aquesta és la seua idea de progrés: devorar, depredar la natura, acabar amb ella com més aviat millor. El govern valencià, seguint les consignes ancestrals de la dreta cavernícola d’aquest país de nous rics i d’acabalats especuladors, ha obert la veda de la caça del territori. Ara, torxa en mà al més vell estil K.K.K., aquells que vulguen treure un bon profit del tros perdut que tenien al poble poden començar a maquinar la salvatjada, el delicte comés amb nocturnitat... Ja els eixiran els rèdits el dia de demà. Sempre hi haurà algú disposat a viure de la carn morta, ja ho fan els voltors.
I la gent que compre vivendes en el territori devastat potser, anys a venir, es queixarà de la situació de precarietat quan no tinguen tots els serveis “civilitzats” que fan al cas: aigua, llum, telèfon-internet, piscina, jacuzzi, autopista fins a la porta de casa...
Cosa semblant va passar fa anys quan, en una febrada constructora sense igual, tots es van posar
a comprar-se “apartaments i vil·les a primera línia de platja”. La llei de costes no els va aturar. Si voleu, revisem el litoral valencià i expliquem en què s’han convertit els antics terrenys “okupats”. Després venen desgràcies quan la natura es presenta amb les escriptures sota l’aixella. És normal, si qui ha deixat fer aquestes animalades vé de la selva política, del pur sentit del benefici immediat a costa de qualsevol cosa.

Aquesta mena de fauna, són uns salvatges bípeds que caldria controlar.

professors

Es lamentava l'altre dia un vell de com és de dura la vida del polític, que ni dorm, ni menja, sempre va just de calès. Davant d'aital suma de desgràcies em vaig consolar pensant que potser tenia raó, que aquells que s'aixequen amb un coet al cul, que fan mans i mànegues per aguantar quaranta individus que els ignoren (en els millors dels casos) o que els insulten (en un cas normal) són uns privilegiats.

Ja ho deia la meua àvia: estudia molt, si vols ser un senyoret. Clar, això era quan a la gent amb una cultura mínima se'ls admirava, se'ls respectava i se'ls tractava de Don. En els temps que corren, amb la victòria de la cultura dels diners, dels guanys fàcils, dels "pelotazos" a l'estil Agag, és més d'admirar com es guanya la vida Belén Esteban o la senyora Aguirre, posem per cas.

La veritat, quan un ha treballat en un institut i ha passat per les aules/gàbies d'ensinistrament de cadells, li queden dos regusts: el de reconèixer-se en alguns dels seus deixebles o el de mirar de biaix als nombrossíssims productes del nostre fracàs escolar. I passa moltes vegades, per exemple quan vas a un restaurant i et trobes l'antic alumne que se te'n fotia a la cara dir-te: "desitjarà alguna cosa més, cavaller?". Quina manera més ràpida d'aprendre educació!

Segur que si pogués em donaria una puntada de peu; però ha d'aguantar perquè té un maître que amb moltes probabilitats l'està observant i no tolera un gest maleducat, malgrat un jornal de 800 €. mensuals.

Llavors un es pregunta si això del darwinisme social serà bo o dolent, si paga la pena que aquesta "carn de canó" perda el temps anant a les aules d'un institut o, si fóra el cas, no seria millor que aprenguera a parar taules i atendre el públic amb una dignitat professional que li procurara uns guanys més alts que els actuals.

Clar, posats a dignificar les professions, també ens comparem amb la resta d'Europa. Mireu Finlàndia. ÉS clar que les dotacions econòmiques per als col·legis dels país nòrdic no són les mateixes que les d'ací, ni de bon tros. A no ser que pensem en l'ensenyament privadíssim que, per cert, no té cap garantia de qualitat a casa nostra. Raons? Què prefereixen els millors alumnes de les universitats, treballar en la pública o en la privada? Per què? Per diners? Per estabilitat? Si pensem que els millors alumnes trien ensenyar en la pública, podem pensar en una qüestió evident: la privada no pot triar lliurement els seus recursos humans, és la segona o la tercera en elegir.

I si parlem de la clientela, ens plantegem fins a quin punt ser fill de tal o qual significa ser més intel·ligent. Només hi ha una cosa certa: a la concertada i a la privada no hi ha immigrants pobres. Ai, potser això és la clau de la qüestió. Hi ha pares que prefereixen que els seus fills no es barregen amb segons qui.

Jo també preferesc que els meus fills no es barregen amb segons quins pares i quines mares.

Santa Consti

Semblava un bé sagrat inamovible, intocable immaculat (coses d’influència del veïnat) i de difícil readaptació. La Santa Constitució Espanyola havia estat “atada y bien atada” perquè no es produïren canvis en la també Sacrosanta integritat pàtria. Però ara va i ens trobem, amb l’esmorzar del divendres, que totes aquelles coses tan sagrades i intocables es podien canviar amb una sessió, després del café amb “xurros” de casticitat inqüestionable.
Resulta grotesc que aquells que més s’han omplert la boca els darrers anys de constitucionalitat i constitucionalisme, que van optar per no votar a favor de la del 78 perquè la ferum de les nacionalitats no els havia agradat, cosa ideològicament coherent amb un partit postfranquista com era Alianza Popular, ara vinguen i canvien el marc legal espanyol amb dues pinzellades.
S’ha demostrat que, amb el vist-i-plau t’un tal Mariano, es pot canviar la sagrada norma espanyola. És tot un descans per a les ànimes turmentades que pensàvem que mai es podria reprendre el diàleg sobre el model plurinacional de l’estat. Això, al nostre entendre, obre la veda del diàleg –que no vol dir canviar de hui per a demà.
I anant més enllà, caldria veure com s’oposa l’Espanya constitucionalista a determinats desitjos perifèrics si, en un futur, els pobles basc i català clamen a l’uníson i amb majories abassegadores pel seu dret a decidir. Com s’oposaria la resta de l’Estat? Es trencaria Espanya governés qui governés? Sembla que les proclames derivarien ràpidament exigint intervencions. DE ben segur que la caverna (o Central Lletera Madrilenya, per dir-ho suau i guardiolísticament) clamarien per la intervenció militar “en las provincias vascongadas”, com diria un neo-fatxa. Això també seria constitucional. Ara bé, no sabem si racional.
Tot i que se’ns havia venut la impossibilitat de canvis, queda una convicció. La Constitució Espanyola és reformable, canviable, subvertible i soluble sempre que se li antoixe al Mariano de torn, amb l’aquiescència de les forces estatalistes que volen preservar els seus graners de vot.
Posats a elegir, diré que preferesc les gràcies de Mariano el Sobrio, conegut personatge que ens alegrava els dies i que no reparteix tanta crispació i mala llet com l’altre Mariano, el que ens anuncia que l’any vinent els professors treballaran més, cobraran menys, rebran més plantufades dels alumnes i s’estaran calladets o preferiran anar a collir perquè la relació esforç-sou els compensa més, els metges no faran gaire guàrdies perquè tancaran ambulatoris amb l’excusa de l’estalvi (l’augment de la mortandat regula el creixement) i que els bancs continuaran quedant-se amb la llar dels pobres, tindrem AVES i suprimirem rodalies, mentre continuem veient la Fórmula 1 a València, els edificis de l’America’s Cup buits o rellogats, la justícia més embussada que mai, i les universitats fetes un solar on campen els futurs aturats.
Llavors, mentre continuen entrant-nos-la doblada, crideu tots junts: Viva España!

...

La mort sempre és una visitant inoportuna. Descarregant una destralada a l’eixida d’un giravolt en forma de cotxe estavellat amassega els cossos i deixa una petja de destrucció indeleble. Els qui en fugen porten per sempre la marca d’un moment terrorífic sobre la pell, en forma d’os trencat que recorda dolorosament els canvis en l’oratge, fins i tot amb coixeres manifestes o amputacions de membres esfereïdores.
Però també hi ha la malaltia; allò que en diuen “mort natural”. Quan es presenta a deshores, en una edat poc convenient, la tragèdia esperada colpeja insistentment i diària qui envolta el malalt. Han estat mesos de fer-se a la idea, nits d’escoltar laments, de sobresalts esgarrifadors pensant que érem a les darreries d’una vida. I tot anava allargant-se com una angoixa inútil i un patiment que, en perllongar-se, semblava dissoldre la seua intensitat en el temps. Un cos inert, un lament permanent, la morfina apaivagadora de les puntades més ferèstegues, i un patiment callat, mut, canviat pels somriures consoladors, esperava el darrer moment amb un grau de resignació dissimulat.
La serenitat davant del moment, la certesa del descans etern, donen pas al punt tràgic en què contemplem que aquesta santa bagassa ha tornat per instal•lar-se en la carn de l’ésser estimat. No és d’estranyar que alguns busquen consol en la idea d’una altra vida. Els entenc perfectament. Dilluns, al cementiri, els ossos dels meus avis sonaven amb un cloc cloc tètric mentre els dipositaven al costat del cos excessivament jove de la meua germana. Descanse en pau.

NEWS OF THE SHIT

Excremental, benvolgut Watson. Així es podria qualificar la gestió ètica que del seu grup de comunicació ha fet el senyor Murdoch. La utilització de mètodes il·legítims a la caça de la notícia dóna molt que pensar. Per exemple, si la màxima del “tot val” és aplicable al terreny de la comunicació en trasllat d’un mal entés sentit de la política.
NO debades, alguns dels grups de comunicació “nacionals” han fet ostentació d’operacions molt semblants per a aconseguir vendre periòdics. Posem un exemple: el cas dels atemptats del 11-M a Atocha i el foment de la teoria de la conspiració. Allò va estar conduït per un interés polític i per una informació estreta a través de “propines” a un delinqüent que va acabar dient que mentre els senyors d’un periòdic li donaren pinso, ell continuaria llargant allò que li semblava.
Elemental, com veiem. Si algú vol mantenir una teoria i retroalimentar-la a través dels mitjans de comunicació pot fer el mateix: buscar un delinqüent i demanar-li, a canvi d’una substanciosa quantitat, que testimonie contra tal o tal altra persona. Això, quan ho fa algú que ens cau bé, es diu “periodisme d’investigació”; quan ho fa l’adversari “filtració interessada”. Així s’han qualificat algunes pàgines de sumaris recents que no han agradat ni als “amiguitos del alma” valencians ni als polítics afalagats pels regals del bigoti.
És clar, l’excrecència que molesta sempre és la de l’altre. Si no, que li pregunten a un altre bigoti il·lustrat –el més curt— de la nostra història recent, l’inefable José María Aznar (o era Ansar?), quan posava la X del GAL ben amunt i, en funció d’això, repetia com un lloro “váyase, señor González”.
Aquell lloro, anys a venir, s’integraria en la maquinària poc ètica d’un grup de comunicació com el del senyor Murdoch. La seua afecció al contacte amb el fem i l’habilitat per engegar el ventilador l’han fet guanyar-se fama d’eficaç en la distribució de femta pel camp internacional. No debades va celebrar una boda ben sonada a “L’Escorial”. Al capdavall, entre Aznar i la seua gent sempre hi ha hagut una tendència innata cap al maneig de les escorrialles. Si no, que ho pregunten per la part d’Alacant, on el tractament dels residus ha estat una mamella ben munyida pels regidors de la cosa pública local.
Vist i vist, no hi ha gaire diferència en l’administració de la merda (deixem ja l’eufemisme per a millor ocasió), siga ètica o real, perquè la dreta sempre en sap treure partit.

Per què els gossos no diuen “Bon dia”?

Elemental, diria un clàssic, perquè no tenen ús de raó. I qui demostra això? Qui ha escanejat el cervell d’un gos i l’ha comparat amb algunes ments humanes?
Per començar, si no tingueren esperit, no practicarien l’adulació, una forma tan canina d’obtenir beneficis a canvi de llepades de fama immemorial. Els gossos llepen la mà que els dóna de menjar, sovint mosseguen la de qui els vol malament. Aquesta segona classe sol ser més coneguda per tenir “males puces”.
Així i tot, podríem dir que és per tots conegut que solen avisar quan no reben bé algú, congènere o d’espècie humana poc desitjada i desitjable. Vol dir que, en el fons, encara mantenen cert grau de sinceritat, a l’hora de mostrar les seues simpaties i antipaties; la qual cosa ens ve a explicar a les clares perquè no tenen necessitat de gastar saliva quan arriben a un lloc. És més, amb una lleugera ensumada són capaços de percebre si són en terreny amic o enemic. Els mascles marquen territori amb una alçadeta de pota, gest lleuger i divertit que a molts ens agradaria poder exercitar per a segons quines coses. Cas de conflicte, només han de mostrar les dents.
Conclusió: els gossos no parlen perquè no en tenen necessitat. Ara, mirant-ho bé, alguns humans que els imiten en certs comportaments pensen que això de negar el salut també forma part de la idiosincràsia canina. Qui sap si de tan acostumats que estan a l’innoble art de la llepada.

Lausangers a la política

Amb tot el respecte que es mereixen les organitzacions formades, en la seua essència, per gents honestes i plenes d’il·lusió per canviar el món, caldria fer una anàlisi de la mena d’individus que circulen per alguns partits polítics. A meitat dels anys noranta, alguns casos de corrupció van posar el PSOE en la posició d’inicial davallada que només va poder corregir la ràbia de la població arran de les mentides, de la prepotència i de la manipulació exercides pel darrer govern de José Maria Aznar.
A hores d’ara els socialistes afronten una crisi d’idees i interna que va més enllà dels casos puntuals de corrupció. Les llacunes d’alguns dels seus dirigents, la manca d’uns quadres plenament formats en tècniques modernes de comunicació, l’elecció de candidats obligada per grups de pressió i el distanciament palès de les esferes tradicionalment votants d’esquerres –els treballadors, gent amb inquietuds intel·lectuals, classes mitges progressistes—ha afavorit una abúlia entre els votants del partit. Pel contrari, el moviment 15-M, l’esquerra romàntica, el nacionalisme i l’ecologisme, han pres seient en les corts valencianes i en els ajuntaments amb més força que mai.
Fa uns dies reflexionàvem sobre el destí de l’esquerra valenciana. Ara, més que mai, és vist que s’obre un arc molt plural enfront de la dreta. És això bo o dolent? Segons com es mire, perquè aprofita per evidenciar l’arc de Sant Martí que composa el pensament progressista; dolent pel cantó que mostra aquest sector dividit mentre al davant hi ha la roca compacta sense escletxes, malgrat els escàndols que la ronden.
No hi ha dubte que els senyors de la dreta i els seus votants, que assumeixen la condició servil des del dia en què decideixen militar o votar determinat partit, no es creuen més llestos, ni més alts, ni més bonics que aquells que ocupen càrrecs orgànics per damunt d’ells. Aquesta manca de pensament crític afavoreix, evidentment, que l’obediència deguda, la genuflexió, el cap cot, tinguen compensació amb alguna canongia o parròquia de tercera fins i tot per al més humil dels militants i simpatitzants que s’hagen comportant degudament.
Pel contrari, a l’altra banda apareix el caïnisme més ancestral i salvatge quan, davant del fracàs, els ganivets esmolats passen a clavar-se en les espatlles dels aparentment més febles. És el que ocorre quan els fracassats culpen la militància, els companys que no s’han implicat suficientment, o fins i tot els núvols que passaven per allà un bon matí, segurament perquè els van fer ombra. Des de l’arrogància, des de la manca de sentit autocrític, sense estar en contacte amb la societat que els hauria de votar, no es pot construir una opció progressista de futur.
Després hi ha els altres, els aprofitats que demanen dimissions perquè esperen el seu moment, acatxats darrere dels matolls i esperant la caiguda dels companys, no per recollir l’arma i seguir endavant, no, sinó per disparar contra els seus procurant fer baixes en tots aquells que no els havien afalagat.
A les corts occitanes medievals hi havia la figura del lausenger, personatge sinistre que feia la funció d’anar i venir cantant les bondats de la mà que li donava de menjar, organitzant intrigues i lloant la grandesa del seu senyor. Aquests miserables –perquè feien de les seues arts ofici—es guanyaven el pa d’aquesta manera. Ara, segles més tard, corren lausengers pels ajuntaments nostrats. Quins són els seus mèrits, quina la seua qualitat?

GLOTOFÀGIA I EMPOBRIMENT CULTURAL

Quan dues llengües entren en contacte íntim hi ha el risc, científicament constatat, que una de les dues acabe mossegada. Aquest és el destí que s'albira a la nostra llengua tal i com es planifica en els nous plans d'ensenyament dissenyats per la Conselleria d'Educació. Amb un pretés trilingüisme --que no trilerisme, que faria més al cas-- el senyor Font de Mora pretén que els mestres ensenyen les criatures emprant tres llengües vehiculars.

Com que coneixem una mica de què va l'assumpte i sabem --n'estem escamats-- de l'incompliment de requisits lingüístics i tendències a neutralitzar les línies en valencià per part de l'administració i un sector dels administrats, estem segurs que la impossible aplicació del model dissenyat a hores d'ara té un seguit d'implicacions socials futures. A saber:

1- Que els col·legis privats i concertats no acomplesquen el model dissenyat, amb la qual cosa es facilitarà un model bilingüe espanyol/anglés en què aquesta segona llengua tindrà un procés d'ensenyament de qualitat no reglada. De la primera, caldria fer una revisió del personal.

2- Que alguns mestres de la pública, poc coneixedors de la llengua de l'Imperi Britànic i poc donats a la utilització de la llengua de March, opten per decantar-se per la de l'Imperi de Felip II quan parlen als seus deixebles (més encara en situacions informals).

3- Que, en no ser requisit fins el moment el coneixement de l'anglés, milers de mestres opten per assumir la seua condició de funcionaris i immegir-se en la inèrcia en la qual els ha col·locat l'administració valenciana: els dóna igual l'anglés que el xinés, perquè no es pensen reciclar.

4- Que el procés de substitució en els usos socials del valencià, de la manera que es dissenya, no podrà ser invertit. La qual cosa implica, de retruc, l'acceleració de la pèrdua de la llengua com a patrimoni viu dels valencians. RIP

5- Fruit d'això es causarà un dany irreparable a la llengua i a la seua comunitat de parlants, que veuran minoritzada, encara més, l'acceptació del valencià en situacions comunicatives habituals.

6- Comptat i debatut, amb l'aparença d'ideal que es vol mostrar a aquesta mena de legislació "per quedar bé amb l'opinió pública" s'amenaça greument el futur de la llengua, ja situada en el camí cap a l'extinció social.

7- És el Partit POpular, amb els seus dirigents al capdavant, qui ha desenvolupat aquesta estratègia de substitució lingüística, un ganivet en l'espatlla de la identitat valenciana.

8- Així, segons l'ideari dels populars, serem més ESpanya i menys País Valencià.

9- Ja se sap, qui perd els origens, perd la identitat.

10- Sense llengua, sense identitat, som més assumibles sota els designis de la globalitat institucional.

11- L'anglés? No els importa gens ni mica. Qui vulga saber-lo bé haurà de pagar-se una estada a l'estranger. I, això, és conegut, és cosa de la gent amb determinat poder adquisitiu.

12- Escola en valencià: per als pobres, per als immigrants. Estudis i bon coneixement d'anglés: per a les elits, per als fills d'aquells que ja ens governen. I d'una formació privilegiada tenim la conseqüència d'un quadre de dirigents privilegiats que, com els seus pares i avis, ni necessiten ni volen per a res el valencià.

Camps, Fabra, etc., sempre en castellà. Per a quan polítics autènticament "populars" que no ignoren, menystinguen i odien la nostra llengua? I si girem la mirada a l'esquerra: hi ha algú, o prefereix girar la cara a un altre costat?

Porres, polis i polls

CÀRREGUES POLICIALS AMB LA NETEJA COM A EXCUSA

Foto: El País. 28 de maig

La gent sempre ha tingut por dels pollosos. Els polls són a la plebs allò que les puces al gos. El proletariat, en conseqüència, es podria definir com aquella classe a la qual li pertanyen –inherentment i salvant les higièniques distàncies que avui obliga la postmodernitat— els polls.
De pollosos es podría tractar aquests joves del 15-M si apliquem una terminologia molt de moda en temps passats; sobretot si entenem que, sota la qualificació esmentada, els ha tingut en consideració el senyor Felip Puig (dels Puig de tota la vida) per ordenar una maniobra de neteja a la Plaça de Catalunya, de la ciutat de can Fanga. Veient carregar els mossos sobre mosses, joves i avis, un ha sentit nostàlgia d’aquell cos d’uniformitat grisa i expeditivitat semblant. Quins temps més gloriosos per acabar amb les revoltes d’estudiants, hippies, gays, rojos i tota aquesta mena de gent que molesta al règim. El règim català està convertint-se en una “dieta” severa.
Als governants madrilenys, més enyoradissos encara dels anys setanta en aquesta faceta repressiva, els ha faltat temps per reclamar la part de pals que els correspon com a capital que són del regne de Borbó.
Veient córrer la sang per caps i cames, contemplant els blaus que condecoraven les pells resistents, se’m venien al cap preguntes diverses: quina és la diferència entre els resistents del Nord d’Àfrica i els de la Porta del Sol? Una molt clara, que ací molesten els empresaris de la ciutat. I do, clar, a Egipte els empresaris ja s’ho farien ells solets, fins i tot podrien posar una paradeta de venda de llambordes per llançar a la policia dictatorial. O és que els “morets” de El Caire no tenien aparença de pobres? No hi ha dubte, allò és més exòtic i ningú els pot exigir una neteja personal amb tanta sorra com hi ha al desert.
En fi, són moltes diferències. Jo diría més, mirant la pinta d’aquests jovencells disconformes, la meua iaia es preguntava si no estarien tots drogats. Clar, ara ja no canten allò tan bonic de “porros sí, porres no”. Tot i que a mí, les porres que més m’agraden les fan a Madrid i tenen un gust d’allò més dolç mullades en un café amb llet. Serà que, segons la qualitat de la llet, les porres són d’un tarannà o d’altre. Pel que es veu per la tele, la llet que ha begut al matí el señor Puig no deu haver-li sentat molt bé. N’haurà pres del pot que acostumava Martín Villa.

Democràcia i 15-M

Fa anys que ho pense: estem dinamitant les classes mitges del futur. NO m’he explicat què fan els meus alumnes estudiant filologia, magisteri, dret, arquitectura, si no és per un títol molt bonic que no els donarà altra cosa que no siga un treball precari, de mileurista si tenen sort i, si no, els ajudarà a saber-se orientar en els prestatges d’un magatzem on faran de reposadors. Futur negat perquè la societat s’ha encarit i nosaltres els hem empobrit. Tenen, per tant, tot el dret a indignar-se, sublevar-se, preguntar-se si no seria millor que els milions destinats a pagar els banquers, als esdeviments extraordinaris de la Comunidazzz com ara les carreres de cotxes i vaixells, els milions invertits en construccions faraòniques que serveixen per a no res, els diners per subvencionar viatges, estades, sopars, actes culturals incultes, televisions cutres, presentadors infumables, serveis d’assessories inútils, suits de luxe, cotxes de polítics, xofers de polítics, sobresous d’algun polític i panxacontents diversos...., hagueren estat millor en altres mans. Dic si no seria millor haver augmentat els imposts per fer pagar les més rics, haver abaixat els sous oficials desmesurats, i haver procurat que els bancs no inflaren el seu ventre fins a rebentar.
Crisi financera mundial; crisi originada pels “fluïds” de diners del neoliberalisme (Pujol dixit, no pas jo). Ja fa gairebé un segle, l’any 1929, en va caure una de grossa i va deixar molts en la cuneta nordamericana. El new deal va haver de refer el miracle americà i a Europa vam haver de passar pels feixismes, els estalinismes i els nazismes; o l’autarquia franquista, que ens va fer exportar mà d’obra com hui ho fan Marroc, Algeria, Tunísia, Gabon, Nigeria...
Ara, l’efecte s’ha multiplicat per milions. Si la fam produïa revolucions, la indignació ben bé pot produir una reinvenció de la democràcia, quan els polítics d’alçada –econòmica, si més no—han girat la cara a la realitat. Sembla que el “voteu-me i ja ens veurem d’ací quatre anys” s’haja instal•lat en una classe social dominant que, com els antics patricis romans, oblide la plebs. Uns han negat la crisi i d’altres neguen haver-la produït amb la seua injecció de vent a la bombolla immobiliària (Pujol ha repetit). Tot plegat, un pet com una gla.
I els pobres administrats, què culpa en tenen, de les decisions polítiques d’alta volada? Què en farem, de la democràcia? Obligarem els partits a sotmetre’s als principis de sufragi universal (real) dins de les seues estructures? Tindrem por a les votacions i direm “sí, senyor” a tot allò que ens vinga ordenat de dalt, sense diàleg ni raons. La política –això vol dir, de la polis—era l’art del diàleg, del pacte, de la paraula per convèncer i del saber acceptar el criteri de la majoria. A aquesta, jo m’apunte. No m’apunte a la del “tot val”, la de buscar com guanyar fent trampes, la del buscar acomodar-se en un poder que alguns no volen efímer. Si això és la democràcia real que volen, fem-la entre tots. El contrari és segrestar el futur dels nostres fills

El abuelo de Camps.

COSES DE IAIOS

He escoltat, aquests dies, al senyor Camps, tot un “honorable” president de la Generalitat Valenciana, enorgullir-se de l’estima que els seus avis li havien tramés des de xicotet. Això és una cosa, certament, per estar ben pagat. Fins i tot entraria dins dels paràmetres de la “normalitat” educativa dels xiquets. També els oficials nazis dels camps de concentració practicaven l’estima cap a la seua família, no es creguen.
Allò que ja no és tan “normal”, si ho analitzem des de la psicologia amateur, és voler comparar-se amb altres que, per circumstàncies diverses, no han tingut aquesta sort. És com la criatura mesquina que presumeix davant de l’orfe i li diu “i tu no tens pare, desgraciat”. És la sensació que em donen les paraules del senyor Camps quan parla de l’avi del president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero.
Que el teu avi haja estat afusellat per un grup de sediciosos, colpistes, feixistes, és un motiu d’orgull personal però una desgràcia familiar. Si no, que ho pregunten a la colla d’hereus dels “caidos por Dios y por España” que van ocupar llocs preeminents en façanes d’esglésies i de monuments funeraris diversos.
Jo també vull parlar d’un avi que vaig tindre, d’un avi que va callar bona part de la seua vida, que va romandre en silenci i em va ensenyar a practicar la “discreció”, no fóra cosa que algú et sentira i et delatara. Això va aprendre aquell home que va viure en la carn familiar la repressió del “glorioso ejército vencedor”. Evidentment, el meu avi no va estar entre aquells que aplaudien els afusellaments, les pallisses, les purgues, els empresonaments. I d’això me n’alegre molt, perquè el iaio no em va ensenyar a odiar.
Ara em faré pregunta: què li van ensenyar de l’odi cap als demés, els seus iaios, senyor Camps? Això no és molt cristià, veritat?

Confirmat: Islero no va reivindicar la mort de Manolete.

MEDALLA D’OR DE L’HUMOR NEGRE

Sembla que els nordamericans han abatut Bin Laden. Una notícia tan esperada com poc tranquil·litzadora per a tots aquells que creiem que, mort el gos, no s’ha acabat la ràbia. Els dies posteriors a l’11-S, un savi, Noam Chomsky, feia una reflexió en profunditat del fenomen terrorista i donava la idea de l’acció portada a terme per aquells que, lluny de perdre alguna cosa, creuen que guanyen el cel.
D’això, a l’occident cristià, en tenim un munt d’exemples. Més encara, diria, de personatges que, espasa en mà, han conquerit el regne de la immortalitat entre els seus correligionaris. Tota una proesa segons com es mire. Si al fet de matar “infidels” sumem la importància de poder escapolir-se d’una primera immolació per seguir amb actes execrables, podríem dir que els autors d’atemptats com ara els del 11 de març de 2004, tenien bones raons per continuar vivint: repetir els fets més endavant. La qüestió –la bona fortuna, diríem—va derivar en la troballa de la policia d’un pis on s’amagaven ells i explosius, un pis en una ciutat propera a Madrid que va acabar saltant pels aires.
Però ara vé la senyora Aguirre, presidenta de la Comunidad de Madrid, i ens diu que Al-Qaeda no ha reivindicat mai els atemptats de l’onze M als trens. Se’m fa difícil entendre el mitjà de comunicació que els botxins d’aquella carnisseria poden utilitzar per comunicar-se amb la premsa. També em qüestione quin dels bocins de carn en què van quedar repartits els terroristes hauria de ser el responsable de comunicació de la cèl·lula islamista. Ignore si existeix un acord d’alguna internacional terrorista que en el seu codi deontològic incloga una clàusula que obligue els autors d’un atemptat a reivindicar-lo.
Llavors, la pregunta seria qui és més dolent dels dos: ETA o Al-Qaeda? Qui no ha respectat el pacte de cavaller terrorista? Això tampoc ens ho ha contestat doña Espe. La senyora s’ha limitat –que ja és una limitació més que evident en un càrrec institucional—a recordar que Bin Laden no havia assumit els fets de Madrid. El somriure institucional de l’exministra aznarista, com el dels xiquets que conten acudits escatològics, evidenciava l’alegria d’haver assolit –ella sola o en companyia d’algun ideòleg editorialista—un argument de pes per tornar a la teoria de la conspiració.
Habemus papa. Vol dir que si no va estar Al-Qaeda, va ser ETA? Lògic. Jo també tinc una idea semblant. Islero, un famós toro que ha passat a la història com l’hipotètic causant de la mort de Manolete, no va reivindicar en cap moment haver atacat el matador. L’humor negre és un dels parents del surrealisme. Esperanza Aguirre va equivocar l’ofici, tot i que encara està a temps de demanar tanda per a participar a “El club de la comedia”.

EL FUTUR DE L'ESQUERRA VALENCIANA

UNA ESQUERRA FERMA, NOVA I INCLUSIVA

Ja fa temps que, al País Valencià, el PSPV, va perdent la força social que va tindre anys enrere. Un es pregunta quines han estat les faltes d’aquest partit que representa l’opció majoritària de l’esquerra valenciana.
Per començar, caldria mirar-se la història recent i veure fins a quin punt la bonança econòmica, el panxacontentisme social que ha coincidit amb els governs de la dreta, la distracció mediàtica d’un Canal 9 cada dia més manipulador, els diaris i el TDT Party (Bassas dixit) són elements sumands que no s’han de perdre de vista.
Ara bé, llepar-se les ferides i lamentar-se per la maldat aliena no serveix per solucionar les mancances pròpies. Entre elles, un malentés concepte de partit, endogàmic i sectari, que ha portat a un ambient resclosit, impermeable als canvis socials.
Ara tots s’apunten al faceboock, a les xarxes socials, pensant que el miracle Obama s’ha gestat només per aquesta raó. No s’han fet a la idea de la “llarga marxa” que hi havia darrere. Projectant imatges frívoles, anecdotaris insubstancials i comentaris de poca alçada no interessarem ningú que no estiga ja interessat i haja pres partit prèviament.
I, a tot això, on és la societat? Les enquestes continuen donant un 60% de valencians que es consideren d’esquerres. Els indignats amb les glòries i fats populars són legió. Per què no es reflecteix això en vots i es fa fora el PP de les institucions? Per què unes institucions tan florides i pansides per la poca neteja imperant no són susceptibles de canvi? No tenim dignitat, els valencians, per indignar-nos? L’esquerra plural, té futur?
L’esquerra plural té futur si considerem la varietat del pensament progressista, que va des de l’utopisme romàntic de l’esquerra poc votada, passant per les sensibilitats “verdes” que no han aconseguit consolidar-se en un grup representatiu, arribant a les sensibilitats lingüístiques i culturals, tan menystingudes en gairebé tots els partits, que callen i atorguen davant de l’exclusió social del valencià, que augmenta cada dia.
Tot plegat és, al capdavall, motiu d’excessiva divisió. L’únic element de cohesió és la indignació, com ho va ser aquell 14 de març de 2004 en reacció a la mentida institucional i a la guerra injusta.
L’oferta d’una esquerra sòlida, al meu entendre, hauria de passar per aglutinar els elements citats dos paràgrafs abans. Hi ha partits que ho contemplen en els seus estatuts. El problema és la importància que els donen als estatuts i a alguns aspectes del seu articulat. Moltes vegades, allò políticament correcte: citar la llengua, el medi ambient, la justícia social, no és més que una manera de vestir-se. Ja sabem què diu el refrany castellà sobre la mona habillada....
El problema substancial, doncs, és fer-se creïble a la societat, no defraudar la gent progressista amb elements ornamentals exposats per a la pesca d’incauts. Els partits polítics necessiten vitalitat, transparència en la gestió, democràcia interna real, no pas un conjunt de paraules que sonen molt bé i que no duen enlloc.
Això, clar, és la humil opinió de qui signa. Doctors té l’esglèsia que ens il·luminaran amb la seua saviesa.

Polítiques i política

Durant bona part de la seua vida, un escolta parlar despectivament de la política i dels polítics. Tindre la nòmina pendent d'un resultat electoral és una cosa força arriscada. Ho seria més si l'elecció directa dels ciutadans signifiqués qui es manté en un càrrec i qui se'n va a treballar en altres menesters.


És ben cert que hi existeix una mena d'especímen gris que sol figurar de manera permanent, sempre en un segon o tercer ordre, en totes les llistes electorals. Són els gregaris. Al meu poble nadiu n'hi ha un que ha figurat durant dècades a la segona fila d'un partit i que ha estat convenientment recompensat amb llocs molt ben remunerats en alguna institució provincial. Sobre els seus mèrits es podria escriure ben poc, tan sols que és un home fidel al seu amo fins l'extenuació. Què diríem d'aquells xòfers i xoferesses que circulen per les carreteres i camins rurals portant càrrecs públics a canvi d'un sustent (?) no aconseguit en oposició pública ni amb mostra d'habilitats en el guiatge automobilístic.


Encara podríem parlar dels "xiquets dels encàrrecs", alguns dels quals han de compaginar les comandes (fer la compra) amb els càrrecs. Càrrecs i encàrregs tampoc estan renyits amb la dreta o l'esquerra, com bé es pot comprovar quan esbrinem qui prepara notes per plenaris, qui porta cistelles amunt i avall, qui trafega amb criatures alienes cap a col·legis i aniversaris. Tot ben patètic, si ens posem moralistes.


És clar que tots no són iguals. El problema és que no haurien de ser pareguts.


Això ens porta a reflexionar sobre la qualitat ètica, valor intel·lectual i capacitat política d'alguns d'aquests personatges de segon ordre que destaquen per haver triat un bon arbre a l'ombra del qual gitar-se a dormir. Llàstima de nòmina institucional.


En fi, un que encara creu que la política dóna opcions a gent honorable (ací està el cas de Francesc Colomer) distreu la seua mirada al voltant, a la recerca de gent de vàlua que preferesca jugar-se-la en política abans que opositar o optar per una nòmina suculenta en l'empresa privada.


Això vol dir, en conclusió, que els càrrecs polítics estan mal pagats si atenem al risc de perdre el lloc de treball; molt ben dotats si ens fixem en alguns que, en el mercat laboral "normal", no trobarien molt bones ofertes.